Enviat per: jaumexr | 19/12/2010

2010 Un any alarmant

No calia declarar l’estat de alarma davant el xantatge dels controladors aeris per adonar-nos de que les llums d’emergència s’encenen per tot arreu i que aquesta darrera per a molts ciutadans no es ni de bon tros la que mes els preocupa.

L’any 2010 es un any carregat d’emergències sense decret d’alarma que estan malmetent i deteriorant el benestar i el nivell de vida dels ciutadans d’aquest país com per exemple: la crisi econòmica, l’atur, les pujades d’impostos, l’encariment dels serveis bàsics, la indefensió ciutadana, el tancament d’empreses, la morositat generalitzada, la deslocalització d’empreses, la corrupció, l’endeutament de les famílies, l’endeutament de les administracions, la desafecció política, la immigració il·legal, la inseguretat, el canvi climàtic, la contaminació, la violència de gènere …etc. Cadascú te alguna emergència o varies alhora i alguna com la crisi econòmica l’estem patint tots diàriament sense que sigui causa d’estat d’alarma o almenys això semblà davant la falta de resultats.

És cert que s’estan fent moltes reformes, retallades en la despesa i altres mesures contra  la crisi però també és cert que moltes afecten i van dirigides  a la part mes nombrosa, feble i indefensa del sistema. Som els ciutadans i ciutadanes de peu, els treballadors i treballadores els que estem perdent drets, benestar i nivell econòmic contínuament per moltes mesures imposades pels mercats als governs i hom troba a faltar reformes i mesures adreçades als causants de la crisi. Sinó al final resultarà que  haurem salvat el compte de resultats d’uns pocs especuladors, grups inversors i grans holdings financers pagant-ho amb diners públics a costa de la fallida de milions d’economies familiars i consegüents retallades socials.

Si els governs d’arreu perden la seva essència i dignitat en favor d’uns mercats insaciables llavors els ciutadans estarem condemnats a l’emergència permanent, ja que l’afany de benefici dels mercats no té, ni tindrà mai, límits.

Malgrat tot cal treballar de valent i en tots els àmbits per anar apagant aquestes llums d’emergència, en una feina individual, col·lectiva i de país en el que tots hauríem de recordar allò que va dir en John Kennedy, ‘No et preguntis que pot fer el teu país per tu, preguntat que pots fer tu pel teu país’ per que si no fem res al final algú de qui uns anys podria adaptar els versos de Martin Niemöller tot dient ‘Primer es va quedar sense feina la construcció però jo no vaig fer res per que no m’afectava, després els de la automoció però jo no vaig fer res per que tampoc m’afectava, després tota la industria auxiliar però jo no fer res per que tampoc m’afectava després en vaig quedar jo sense feina, però ja era tard per fer-hi res’.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Categories

%d bloggers like this: